Aquesta sóc jo, una noia normal dins del que entra en aquest món, solament que pateixo dues malalties de salut mental, una és el trastorn límit de la personalitat i l'altre anorèxia restrictiva. Però tot i així dono la cara. Vull lluitar contra l'estigma que hi ha en aquestes dues malalties. Per començar no som perillosos i no, no ens volem semblar a models.
La meva història serà curta:
Als 11 anys vaig patir assetjament escolar i això va comportar que entres en un cercle viciós per perdre pes i sentir-me més bé amb mi mateixa.
Als 17 anys vaig patir el meu primer ingrés per anorèxia, quan vaig sortir, tothom de l'institut em mirava d'una manera molt estranya. Als 17 també vaig tenir un intent de suïcidi que va comportar que me'n anés a viure a Lleida. Ja desprès em van diagnosticar el trastorn límit, he tingut molts prejudicis per tenir aquest trastorn, des de que em despatxassin d'una empresa per un ingrés involuntari a no voler-me renovar el contracte de feina, i això que sóc molt treballadora.
Desprès d'uns quants ingressos, ja ni els puc comptar em vaig tornar a La Seu d'Urgell, vaig tornar amb la parella que tenia a Lleida i semblava que tot anava bé. Fins que va vindre la COVID al gener ho vaig deixar amb la meva parella, ja que estàvem junts perquè ens havíem acostumat a estar junts però ja no hi havia res entre nosaltres. Vaig buscar pis, però vaig tenir una recaiguda molt forta en tots els sentits; llavors es va decidir un ingrés, vaig estar quatre mesos ingressada. Però me'n vaig en sortir, ara em trobo forta i sento que he de dir als quatre vents, Sí que tinc una malaltia mental, però això no em fa diferent de ningu, perquè tots tenim salut mental. I per això participo activament en la Taula de Salut Mental de La Seu D'Urgell i Aran, també intento formar-me com activista i ara tinc una parella estupenda i sembla que tot va sobre rodes.
